José Membrives ha recuperat més de 350 ordinadors per a famílies amb pocs recursos. Ho fa en silenci, amb paciència artesanal i la convicció que la solidaritat no sempre és qüestió de diners
El sabadellenc ja ha reutilitzat més de 300 ordinadors per ajudar famílies amb pocs recursos
Hi ha una habitació al Club Marina Pou de Sabadell plena de torres obertes, cables i pantalles reciclades. Allà, José Membrives passa hores revisant ordinadors que d’altres ja han donat per perduts. Els neteja, els obre, els canvia peces i els torna a posar en marxa amb una paciència que recorda més la d’un artesà que la d’un enginyer. No ho fa per feina ni per encàrrec. Ho fa perquè sap que, a l’altra banda, hi ha infants que fan els deures amb el mòbil i famílies que no poden permetre’s un ordinador a casa.
“Normalment no en faig propaganda”, admet. Però la seva feina silenciosa porta set anys transformant maquinari abandonat en oportunitats reals per a famílies del barri dels Merinals i, amb el temps, molt més lluny.
D’una pregunta senzilla a una xarxa de suport
Tot va començar amb una conversa. Quan Membrives va preguntar a Teo Robles, president del Club Marina Pou, si als nens del club “no els aniria bé algun ordinador”, no imaginava que aquell moment donaria lloc a una iniciativa que, set anys després, hauria posat centenars d’ordinadors a mans de famílies vulnerables.
Membrives té 64 anys i s’acaba de jubilar. És enginyer tècnic electrònic i ha viscut tota l’evolució de la tecnologia des de dins: quan va començar a treballar, no hi havia ordinadors; l’electrònica era amb vàlvules i transistors. Ara posa dècades de coneixement al servei d’un projecte que no genera beneficis econòmics, però sí quelcom que, per a ell, val molt més.
La iniciativa ja funcionava vinculada a l’associació de veïns del barri, però va prendre forma estable al Club Marina Pou a partir del 2019. Quan van haver de marxar de l’associació, Teo Robles va ser clar: “Busquem un lloc al club.” Des d’aleshores, al costat de les samarretes i el material esportiu, conviuen torres, portàtils i pantalles en procés de recuperació.
L’economia del reutilitzable
Els equips arriben per donació d’empreses i particulars, moltes vegades a través del boca-orella. Altres s’adquireixen a plataformes de compravenda per reaprofitar-los. Una de les fonts habituals és ACS Recycling, empresa que cedeix material susceptible de tenir una segona vida.
La lògica del projecte és senzilla però exigent: “De cada tres ordinadors vells, normalment en puc recuperar dos”, explica Membrives. L’altre serveix per aprofitar-ne les peces. El que més li fa pena és trobar equips perfectament funcionals llençats simplement perquè algú ha decidit que ja eren vells.
Un dels col·laboradors habituals és José Manuel, coordinador de l’àrea informàtica de la cooperativa GEDI SCCL, que treballa amb donacions d’equipament informàtic. Es van conèixer fa un parell d’anys arran d’un anunci per un iMac antic que va acabar cedint al projecte. Des d’aleshores, la col·laboració és constant: els equips arriben primer a la cooperativa i, quan encara són funcionals, es deriven a iniciatives com la del Marina Pou. “Fa molts anys que treballem amb economia circular, perquè equips totalment funcionals no acabin a deixalleries només perquè són una mica obsolets”, explica. L’objectiu és clar: evitar que la pobresa econòmica es tradueixi també en pobresa digital.
Membrives procura, a més, instal·lar sistemes operatius i programes que no quedin obsolets ràpidament. “No es tracta només d’arreglar-los, sinó que continuïn sent útils.”
Dels Merinals a Ucraïna
Durant la pandèmia, la iniciativa va revelar tota la seva necessitat. Amb les escoles tancades i les classes en línia, tenir o no tenir ordinador marcava una diferència enorme. “Vam arribar a donar 50 ordinadors perquè els nens poguessin fer els treballs des de casa”, recorda Membrives. L’escola del barri en va rebre prop de cent.
Però amb el temps el projecte va anar més lluny dels Merinals. Quan les inundacions de la DANA van colpejar València, els ordinadors van viatjar cap allà. Quan la guerra va esclatar a Ucraïna, a través de contactes solidaris, alguns equips van arribar fins a un centre del país. En total, Membrives calcula que “fàcilment han sortit uns 350 ordinadors.”
Teo Robles, president del club, defensa que aquesta tasca forma part del paper social de qualsevol entitat esportiva de proximitat. “Un club no és només competir o guanyar partits. És ensenyar a conviure, a integrar-se i a tenir valors.” I posa les xifres en perspectiva: “La utilitat que té un ordinador és molt més gran que el que costa reparar-lo.” Amb la seva metàfora futbolística ho resumeix millor que ningú: “Això és un golàs que no es veu al marcador.”
Les cares de l’altra banda
Darrere de cada ordinador recuperat hi ha una història concreta. En Fran explica que aquell serà el seu primer ordinador. A l’escola fan informàtica i el que té més ganes de fer quan arribi a casa és simplement engegar-lo. “A l’escola ens demanen feines que s’han de fer amb ordinador.” La seva mare, la Laura, explica que en Fran sabia des del matí que aquell dia li donarien l’equip i estava il·lusionat. “Quan li he dit que li farien fotos i una entrevista, ha dit que semblaria un futbolista de veritat.”
A casa de l’Hugo, fins ara feien els deures amb el mòbil. La seva mare, la Pilar, no tenia ordinador i això li generava neguit constant. “Avui dia t’obliguen a tenir ordinador i internet, sense saber si t’ho pots costejar.” Valora, a més, que la iniciativa doni una segona vida a material que, d’altra manera, acabaria llençat.
Aquestes dues famílies no són una excepció. Són el perfil habitual d’un barri on la bretxa digital té rostre i nom, i on un ordinador recuperat no és un luxe, sinó una eina imprescindible per seguir el ritme de l’escola.
Més enllà del barri
Després de jubilar-se, Membrives va respondre a una crida de voluntariat de l’Ajuntament de Sabadell per fer classes d’informàtica a l’Associació de Veïns de la Concòrdia. S’hi va apuntar i, al cap de pocs dies, ja estava implicat. Hi fa de professor, però de seguida va trobar-hi una altra manera de contribuir: l’entitat havia arraconat sis ordinadors vells que funcionaven lents i donaven problemes. Se’ls va endur, i ja n’ha recuperat la majoria.
A la Concòrdia també destaca la col·laboració amb la Fundació Pere Tarrés, que utilitza les instal·lacions per desenvolupar activitats educatives i de lleure amb infants i famílies en situació vulnerable.
Per a Membrives, la lògica de tot plegat és senzilla: “La solidaritat és infinita. No és només donar diners. Tots podem aportar alguna cosa, encara que sigui petita.”
El repte de la continuïtat
Membrives és conscient que un projecte que depèn d’una sola persona és fràgil. “Això no pot dependre només d’una persona”, admet. Per això, si la salut i la vista li ho permeten —està pendent d’una operació de cataractes—, li agradaria trobar un espai on oferir formació bàsica i cursos d’informàtica, perquè infants i joves aprenguin a fer servir els ordinadors amb autonomia i perquè el coneixement es pugui transmetre.
Mentrestant, Teo Robles explica, mig rient, que Membrives no sap dir que no quan algú li demana ajuda. I ell ho confirma sense cap complexe: “Hi ha gent que després de sopar mira la televisió. Jo pujo a casa i em poso amb els portàtils.”
Una tasca constant i silenciosa que demostra que, de vegades, reparar un ordinador també és una manera de fer barri.