La violinista Canòlich Prats porta més d’una dècada portant el violí als centres penitenciaris. El seu projecte Kanon-Desenkadenant demostra que la música pot obrir espais de confiança allà on només hi veiem murs
Des de fa més d’una dècada porta el violí a les presons amb el projecte Kanon-Desenkadenant, convertint la música en un espai de trobada, escolta i reinserció.
Hi ha un moment que Canòlich Prats descriu amb una precisió que ho diu tot. Està fent classe de violí amb un grup de joves interns i, de cop, deixa de veure reixes. “Ressetegen. Només estan fent violí.” En aquell instant, l’instrument no és una eina musical: és una porta cap a un lloc diferent, un espai on l’etiqueta de “pres” desapareix i queda, simplement, una persona aprenent alguna cosa nova.
Als 61 anys, Canòlich Prats és violinista i una de les fundadores de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Fa més d’una dècada que porta el seu instrument més enllà dels auditoris i s’endinsa en un dels espais més complexos del sistema: les presons. A través del projecte Kanon-Desenkadenant, acompanya processos de reinserció on la música es converteix en una eina de trobada, d’escolta i, sobretot, d’humanitat.
Un violí de família que ho ha donat tot
La relació de la Canòlich amb el violí és anterior a qualsevol decisió conscient. El seu pare era violinista amateur i guardava els instruments en un armari, “com si fossin pernils”, i els treia els diumenges per arreglar-los. La seva mare havia estudiat piano. A casa sempre hi havia música. El violí que avui utilitza és el de la família.
Quan tenia cinc anys, la van pressionar perquè comencés amb el piano, com el seu germà gran. La resposta va ser clara i contundent: “Faré piano perquè sou molt pesats, però quan acabi vull fer violí.” Al final, la van deixar començar directament amb el que volia. I des d’aleshores no l’ha deixat mai.
“Jo crec que ja no em plantejo una vida sense violí”, diu. Una vida que, com tots els amors duradors, no ha estat sense cost físic: marques al coll, problemes cervicals, desgast a les articulacions de les mans per la tensió constant dels dits. “És com les ballarines amb les sabatilles de punta: acabes desenvolupant lesions.” Però quan li pregunten si el violí és un amant exigent, respon sense dubtar: “És molt possessiu… però molt agraït. Tenim molta complicitat i molta confidencialitat. Si parlés… espero que no.”
Trenta-nou anys a l’Orquestra Simfònica del Vallès
La Canòlich va arribar a l’Orquestra Simfònica del Vallès gairebé per accident. Es deia que es formava una nova orquestra, va anar corrents a apuntar-se sense saber ben bé ni el que havia de presentar, i va fer les proves al bar del Teatre Principal de Sabadell. “Amb barra de licors i tauletes on deixàvem les fundes dels instruments… et posaves nerviosa, però no tant com si fos en segons quin lloc.” Tenia 20 anys. Va guanyar la plaça i hi ha estat des d’aleshores: assistent de solista de primers violins.
Trenta-nou anys convivint amb les mateixes persones en un projecte col·lectiu li han ensenyat alguna cosa que, diu, podria ser una metàfora de com hauria de funcionar qualsevol societat. “És més important pensar que ets prescindible que no pas imprescindible. Així l’ego ja marxa.” Dins d’una orquestra, si el del costat falla, tu també pots fallar amb ell. La jerarquia existeix, però la interdependència és total.
La primera vegada que va entrar en una presó
Sempre havia tingut ganes d’utilitzar el violí per ajudar els altres. Però no sabia com. Va ser a través de l’orquestra que va fer les primeres incursions a centres penitenciaris, i el 2012, amb el projecte Converses Sonores adreçat a joves interns, va veure-ho amb claredat: “Hi havia molt a fer, davant la curiositat que tenien pel violí.”
La primera presó on va entrar va ser Wad-Ras, el centre de dones de Barcelona. “La sensació que em va arribar va ser aquesta: vaig veure les internes molt maquillades, com si volguessin tapar una tristesa profunda. Aquelles expressions… em van fer una esgarrifança.”
Des d’aquell moment, no ha parat. El primer pas va ser explicar-ho al gerent de l’orquestra, l’Albert de Sant Pablo, sense tenir ni projecte ni pla. “Li vaig dir que havia pensat fer classes de violí.” La resposta va ser immediata: “Anem a trucar a portes.” La primera porta que van trucar va ser la botiga Audènis. En van sortir amb cinc violins. Cinc violins que, des del 2012, viuen a la presó de joves. “Estic agraïdíssima al Josep i la Maria d’Audènis. Va ser un regal brutal i té molt a veure amb l’èxit del projecte.”
Kanon-Desenkadenant: tres branques, un fil conductor
El projecte que ha construït al llarg d’aquests anys té tres línies d’actuació ben diferenciades.
La primera és la de les classes de violí, que s’imparteixen a la presó de joves i a Quatre Camins. Dins d’aquesta mateixa branca, ha creat el Cor Quatre Veus a Quatre Camins: un cor inclusiu on poden participar interns, funcionaris i treballadors del centre. “Potser són sis, vuit… l’altre dia eren quatre… però és un cor absolutament preciós.”
La segona branca consisteix a organitzar sortides d’interns a la seu de l’Orquestra Simfònica del Vallès per viure assajos en directe, i concerts de cambra dins dels centres. El 2026 s’ampliarà amb visites a centres educatius de justícia juvenil.
La tercera, i potser la més significativa en clau de reinserció, és el seguiment posterior a la llibertat: els alumnes que han après violí dins dels centres poden continuar les classes un cop surten, a la seu de l’orquestra. “El projecte no s’atura quan surto per la porta.”
Quan no hi ha instruments, hi ha cartolina
Cada centre té les seves normes. En alguns, els interns no poden tenir l’instrument a la cel·la. Quan això passa, la Canòlich treu una cartolina, hi dibuixa el mànec i les cordes, i la classe continua. “Quan toquen tots junts, encara que es vagin partint els instruments, es crea una complicitat impressionant.”
Hi ha interns que s’han comprat el violí. D’altres han demanat a la família que els el regalin. I hi ha joves que li han dit: “La meva mare ha flipat”, perquè té el fill a la presó i quan el veu li explica que fa classes de violí i li encanta.
Un dels moments més reveladors del projecte va arribar amb un grup de joves de cultura àrab, difícils d’arribar emocionalment. “Pots preguntar-los com estan, però tanquen la porta sentimental.” La Canòlich es reinventava a cada classe: els tocava Star Wars i no sabien què era. Fins que un dia, sense saber ja què provar, va tocar El gegant del pi. I els va dir: “Això és una cançó de quan jo era petita. Ara vull que vosaltres recordeu cançons de quan éreu petits i me les ensenyeu a mi.” Van començar a cantar amb vergonya. Un recordava una cançó, l’altre una altra. I les expressions van canviar completament. “En lloc de tenir cinc interns amb aquella mirada dura, tenia davant meu cinc joves amb la mirada completament diferent.”
L’àrea de mares i els “bebitos”
Hi ha un espai dins de la presó que la Canòlich visita amb un violí petit que va comprar al Wallapop. Es diu Pepito, és un model 1/8, i és per als nens que viuen amb les seves mares al centre penitenciari fins als tres anys.
“Tan aviat cantem Mi carro me lo robaron estando en la guardería com toquem El sol solet.” És una estona bonica, diu. Però quan hi pensa de veritat, reconeix que és també una estona molt difícil. “Quan el nen fa tres anys ja no pot estar allà. Si no hi ha familiars, se’n va a un centre d’acollida.” Una realitat dura que conviu, en el mateix espai, amb la tendresa d’una cançó de bressol.
La música no és un luxe
Una de les idees que la Canòlich defensa amb més convicció és la d’acabar amb el mite que la música clàssica és cosa d’uns pocs. “La música ha passat de ser un espectacle popular a convertir-se en una cosa absolutament estirada: que no es podia aplaudir, que era ‘culta’.” Però la música, diu, és música. “La portem al cos: el cor sona, és un metrònom incorporat.”
El que el seu projecte demostra és que la música arriba allà on altres coses no arriben. “Un dels èxits del projecte és que persones que han rebutjat l’escola o el sistema s’enganxin d’aquesta manera a la música, i a un instrument com el violí.” La música canvia la percepció del temps, transporta a un altre lloc, genera un silenci interior que dins d’una presó té un valor incalculable. “És una neteja de cap i cor bastant bona.”
El cadenat i la radial
Hi ha una anècdota que la Canòlich explica amb un somriure que ho diu tot sobre la relació de confiança que ha construït amb els interns. Tenia un problema a l’hort: un cadenat que no s’obria. I va pensar: quin millor lloc per demanar consell? Va preguntar als alumnes com rebentar-lo. Tots van parlar alhora fins que un va fer callar tothom: “Calleu.” I li va explicar, amb tota la serietat del món, que la millor opció era una radial o, en el seu defecte, una barra per rebentar la maquinària per dins. I va acabar amb una instrucció precisa: “Sobretot, Canòlich, que has de trigar menys de deu segons.”
“Evidentment, jo no tinc pressa”, diu ella. “Però dedueixo que ell devia trigar més de deu segons obrint algun cadenat, perquè si no no estaria allà tocant el violí.”
Creure en la reinserció, un gra de sorra a la vegada
Quan li pregunten si creu en la reinserció, la resposta és immediata: sí. Perquè en coneix molts que avui són a fora i han refet la seva vida. Però és conscient que la seva tasca no arriba a centenars de persones alhora. “És una tasca d’anar fent, d’un en un. Jo soc absolutament defensora del gra de sorra. Una platja la fan molts grans de sorra.”
Fer aquest projecte durant més d’una dècada l’ha canviat. “Jo desconeixia completament aquest col·lectiu, com passa a la majoria de la gent: sovint es mira la presó amb superficialitat i judici, com si fossin allà ‘per alguna cosa’ i ja està.” Ha après a no girar el cap. A entendre que tothom porta la seva motxilla i que darrere de cada intern hi ha una història personal complexa que no es veu des de fora. Tot això ho ha plasmat al seu llibre El violí de la llibertat, publicat per L’Albí editorial, on les cartes i les veus dels propis interns expliquen el que cap informe oficial podria.
I quan li pregunten si es veu fent això d’aquí a cinc anys, la resposta arriba sense pensar: “Sí. Més aviat és que no em veig no fent-ho. Tinc un problema!”
Un problema preciós, d’aquells que val la pena tenir.