Divuit anys transformant la por en joc, l’angoixa en somriure i els passadissos d’un hospital en un lloc una mica més habitable
La Laia Pineda va entrar a un laboratori i va descobrir que la gent necessitava acompanyament. Va sortir-ne amb una certesa: volia ser allà on el dolor necessités una altra mirada. L’any 2008 es va posar el nas vermell per primera vegada com a pallassa d’hospital i, des de llavors, no se l’ha tret. Avui és l’Amina Biodramina —la Bio, com els iogurts— i recorre cada matí els passadissos del Parc Taulí de Sabadell com a part de l’equip de Pallapupas.
No és una visita. No és una distracció. És una professional sanitària amb formació específica en tècniques clíniques i educació emocional que, cada dia, fa allò que la medicina sola no pot fer: cuidar el que se sent.
El nas vermell no és una disfressa
Hi ha una pregunta que la Laia rep sovint quan explica a què es dedica: “Però… cobres per fer això?”. La sorpresa amaga un malentès profund sobre la naturalesa de la seva feina. Pallapupas no són voluntaris que passen una estona fent riure. Són professionals integrats en l’estructura assistencial de l’hospital, coordinats amb infermeria i metges, amb protocols d’actuació clars i formació permanent.
“Quan et poses el nas vermell actives una filosofia de vida”, explica la Laia. “És una manera diferent de veure el món, d’entrar en un univers de joc. Despertes una part de tu que activa l’imaginari, la creativitat i l’emoció.” I aquesta activació, quan es produeix en un nen que té por d’una analítica o en una família que no sap com afrontar un ingrés llarg, ho canvia tot.
El personatge de la Bio no és arbitrari. Cada pallassa d’hospital construeix el seu imaginari propi. El de la Laia és el de portalliteres, encarregada de transport de pacients. D’aquí ve el nom: Biodramina, que ens acompanya en molts viatges. Porta un vestit fúcsia amb coets, perquè el seu somni era ser pilot de naus espacials. “Però em vaig quedar a l’hospital i ja m’està bé”, diu somrient.
Un matí als passadissos del Taulí
La jornada dels Pallapupas comença molt abans d’obrir cap porta. A les vuit del matí, el primer que fan és saludar-se entre ells. Una abraçada. Un “com estàs?” sincer. “Quan ho expliquem al personal sanitari, sovint diuen: ‘Uau, ningú comença així'”, recorda la Laia. Però és un ritual imprescindible: “Ens enfrontarem a situacions molt complicades i ens exposarem emocionalment. És una manera de cuidar-nos i de dir: avui estem junts en això.”
Abans d’entrar a cap habitació, reben informació de l’equip d’infermeria. Saben si un nen té por perquè l’han de punxar, si una família porta dies desbordada, si hi ha una cura dolorosa prevista. No hi entren mai a cegues. “Has de captar-ho tot: el que dius, el que fas, el que no dius, el que no fas. Tot parla.”
El circuit comença a consultes externes i hospital de dia, on atenen la canalla que ve a fer analítiques, proves o tractaments. Després pugen a la planta d’hospitalització. I el matí acaba a la Unitat de Cures Intensives Pediàtriques, la UCIP: l’espai amb més patiment, amb criatures en estat crític i famílies atrapades en la incertesa. “És una part molt delicada, amb molta por i molt dolor, i on la cura emocional és especialment necessària.”
La porta que s’obre sense saber què hi ha
Hi ha un moment que la Laia descriu amb una precisió que revela divuit anys d’experiència: l’instant just abans d’obrir una porta d’habitació. “Obres una porta i no saps què hi ha a dins. Alguns els coneixem perquè porten dies ingressats; d’altres, no. A vegades veus algú enfadat i no saps per què.” Aleshores entren en parella —sempre treballen en duo— i busquen com transformar aquella energia.
No sempre els volen. Hi ha famílies que demanen expressament que no entrin. Ho respecten. Però sovint busquen una escletxa: deixen la porta una mica oberta i canten des de fora, fan veure que s’han equivocat d’habitació, passen pel passadís com si no anessin cap allà. “No entrem mai de manera invasiva. El nostre objectiu no és fer riure sí o sí, sinó veure si l’energia pot canviar.”
“Moltes vegades el ‘no’ ve de la por”, explica. “Por a sentir-se vulnerable. Por que algú et connecti amb el que realment sents.” I quan passa, quan el rebuig es converteix en joc i alguna cosa s’allibera, sovint és justament el que la persona necessitava.
Acompanyar fins al final
Hi ha una dimensió de la feina dels Pallapupas que sorprèn qui no la coneix: l’acompanyament en el final de la vida. “Acompanyem absolutament tot, fins al final”, diu la Laia amb una calma que no és fredor sinó acceptació. “I és precisament aquí on la cura emocional és més necessària. A vegades no cal dir res, ni fer res. Només ser-hi.”
Han après a fer, però també a no fer. A parlar, però també a callar. “De vegades hem entrat a habitacions i no hem dit ni hem fet res: simplement hem acompanyat.” Aquesta presència silenciosa, que no demana res ni imposa res, és una de les formes més pures de cura emocional que existeixen.
La maternitat va ser el punt d’inflexió per a la Laia. “Quan vaig tenir el meu primer fill i venia a l’hospital, certes situacions em van remoure moltíssim. Perquè ja no empatitzes només com a humana, sinó com a mare.” Aquell moment va consolidar una vocació que ja no tenia cap dubte: “Si abans ja creia que era necessària, ara ho sé de veritat.”
El cos es cura. Però les emocions, també
“Quan vens a l’hospital, vens a curar-te una cosa física. Però què hi ha de la cura emocional?” La pregunta de la Laia assenyala un buit que durant molt de temps la medicina va ignorar i que avui, progressivament, es reconeix com a fonamental.
L’humor, en un context clínic, no és entreteniment. Té efectes mesurables sobre el cos: redueix el cortisol, modula la percepció del dolor, millora la col·laboració del pacient durant les proves i els procediments. “Està demostrat científicament. No ens ho inventem nosaltres.”
Quan hi ha Pallapupas durant una analítica, el nen plora menys, s’agita menys i la família pateix menys. Quan la visita és regular durant un ingrés llarg, el nen construeix un record diferent de l’hospital: no com un lloc on tot va malament, sinó com un lloc on alguna cosa inesperada i bona va passar. “Si ha de tornar a entrar en un quiròfan, no ho viurà com ‘aquella vegada que malament ho vaig passar’, sinó com ‘uau, aquella vegada m’ho vaig passar tan bé’.”
Però la cura emocional no és només per als infants. “De vegades has de treballar més pels acompanyants que pel pacient mateix”, reconeix la Laia. Els pares que han passat nits sense dormir, les mares que aguanten fortes davant dels fills però que per dins estan desbordades, les famílies que no entenen ben bé el que li passa al seu fill: tots ells necessiten alguna cosa que no surt als informes mèdics.
Veus que ho expliquen millor que cap estudi
El Lluís porta ingressat des de la vigília de Reis per una úlcera. Sap bé que a l’hospital el temps s’estira. “Aquí dins els dies són molt llargs, però quan venen ells tot canvia: entra alegria.” La seva mare, la Paqui, resumeix el que sent amb una sola frase: “En un lloc tan trist, els veus venir i se t’obre el dia. Són un raig de llum.”
El Marvin té 12 anys i s’acaba d’operar d’apendicitis. Abans que entressin els Pallapupas, la por l’havia bloquejat completament: “Estava trist perquè pensava que no podria caminar.” La visita ho va canviar. “M’han animat els peus… i ara estic feliç.” La seva mare, la Maite, ho viu des de fora amb els ulls brillants: “Pensava que no tornaria a caminar mai més. Això l’ha ajudat a estabilitzar-se i a recuperar emocions normals.”
Aquestes paraules posen rostre i veu a allò que és difícil de mesurar però impossible de negar: que quan els Pallapupas entren a una habitació, alguna cosa canvia.
Un projecte pioner: fins al quiròfan
Al Parc Taulí, la presència de Pallapupas porta dues dècades sent una eina assistencial reconeguda. Però ara el Taulí vol anar un pas més enllà amb una iniciativa pionera que compta amb el suport de la Fundació Barnola-Vallribera: portar els Pallapupas fins al moment d’entrada a quiròfan, dins el circuit de cirurgia ambulatòria pediàtrica.
“Volem que el moment més crític —quan el nen entra a quiròfan i s’adorm— sigui també un moment cuidat emocionalment”, explica Encarna Gómez Gamboa, cap d’àrea d’Infermeria de Pediatria i doctora en Infermeria. El projecte, que va entrar en funcionament el 17 d’abril, incorpora un estudi científic rigorós per mesurar l’impacte real de la intervenció en tres àmbits: el dolor, l’ansietat i la satisfacció de nens i famílies.
L’eina de mesura serà, entre d’altres, la FPS-R (Faces Pain Scale – Revised), una escala visual de cares que permet a l’infant identificar com se sent. La clau d’aquest instrument és que és autoavaluable: és el mateix nen qui identifica i comunica el seu estat. Això té un valor doble: aporta dades objectives per a l’estudi i empodera l’infant, que passa a tenir un rol actiu en el seu propi procés de cura.
“No volem incorporar-ho només perquè ens sembla bonic: volem demostrar-ho amb dades i sumar evidència científica”, subratlla Gómez Gamboa. L’objectiu és clar: que aquesta pràctica pugui replicar-se, consolidar-se i, amb el temps, ser reconeguda com un estàndard d’atenció pediàtrica.
L’impacte d’aquest acompanyament no s’atura quan el nen entra al quiròfan. “Quan un nen entra a quiròfan, les famílies viuen el moment de màxima vulnerabilitat: veuen com s’adorm i perden el control de la situació”, explica. “Si aquest procés és més amable i menys tens, també marxen més tranquils.” I aquesta calma es propaga: en com afronten el postoperatori, en com segueixen les indicacions mèdiques, en el record que queda de tota l’experiència.
El que ensenya l’hospital a qui hi treballa cada dia
Divuit anys acompanyant nens i famílies en moments de dolor deixen petjada. “La vida dona moltes voltes i et porta coses que no esperes: malalties, accidents. He après a valorar molt més el que visc i el que tinc”, diu la Laia. L’hospital, paradoxalment, és un dels millors llocs per aprendre a estimar la quotidianitat.
Però la feina és emocionalment exigent. “L’hospital és un lloc que xucla energia. Quan ens posem el nas vermell, ho deixem tot: tota la carn a la brasa.” Per això, la cura entre els propis Pallapupas és fonamental. L’abraçada del matí no és un gest simpàtic: és una necessitat. “Sabem que ens exposarem a situacions molt dures i necessitem saber que no hi entrem sols.”
I malgrat el cansament, la resposta de la Laia quan li pregunten si es veu fent aquesta feina d’aquí a cinc o deu anys no admet cap dubte: “I tant!” El que la hi fa quedar és senzill i contundent alhora: “Ser útil. Veure que som útils i necessaris.”
Per acabar: una carícia diferent
Si el Telèfon de l’Esperança fa carícies per telèfon, els Pallapupas les fan en persona. Amb un nas vermell, una cançó inesperada i la capacitat de transformar el moment més difícil en alguna cosa que, anys després, es recorda diferent.
“Transformar dolor, patiment, vulnerabilitat… és màgia”, diu la Laia. “No perquè desaparegui el que passa, sinó perquè ho vius d’una altra manera. I això, en un hospital, ho canvia tot.”
Al Taulí, quan entren els Pallapupas, alguna cosa canvia. I això, per a molts nens i moltes famílies, ja marca tota la diferència.