L’acte va servir per posar en valor dues dècades de trajectòria d’una associació nascuda l’any 2006 amb l’objectiu d’acompanyar persones amb problemes de dependències, i que des d’aleshores ha atès milers de casos a través de programes de rehabilitació integral i reinserció social.

Una trajectòria marcada pel compromís social

Durant la celebració es va fer un repàs als inicis de l’entitat, impulsada per un petit grup de persones i professionals que van decidir actuar davant l’impacte del consum de drogues en el seu entorn.

Amb els anys, Êthos s’ha consolidat com un referent al Vallès Occidental en la prevenció i el tractament de les addiccions, amb un model centrat en la persona, el creixement personal i la reinserció social.

Un acte institucional amb reconeixement

L’acte va comptar amb la presència de la presidenta d’Êthos, Dolors Martínez, així com del president de la Fundació Barnola-Vallribera, Joan Manau, que va assistir acompanyat de la vicepresidenta de la Fundació, Maria Ramoneda, i del secretari, Josep Egea.

La trobada va reunir també representants institucionals i del teixit social, i va combinar intervencions, contingut divulgatiu i moments de reconeixement a la tasca de professionals i voluntaris.

Rehabilitació integral i lluita contra l’estigma

En el seu parlament, la presidenta d’Êthos, Dolors Martínez, va posar l’accent en l’impacte de la feina feta i en la necessitat de continuar treballant des d’una mirada centrada en la persona:

“És una gran alegria veure la utilitat efectiva de les nostres ajudes i comprovar l’impacte real de la feina feta durant aquests 20 anys. Felicitats a Êthos, seguim al vostre costat.”

També es va destacar la importància de combatre l’estigma social associat a les addiccions i de continuar impulsant projectes que garanteixin la dignitat i la inclusió de les persones.

Mirada cap al futur

La celebració va servir no només per fer balanç dels 20 anys de trajectòria, sinó també per reafirmar el compromís de l’entitat amb el futur i amb la continuïtat dels seus programes.

Després de dues dècades d’activitat, Êthos es consolida com un agent clau dins el teixit social de Sabadell, amb un model basat en l’acompanyament, la rehabilitació i el treball conjunt.

L'entrada 20è aniversari d’Êthos: un acte ple de reconeixement, emoció i compromís ha aparegut primer a Fundació Barnola-Vallribera.

L’acte va reunir representants de les diferents institucions vinculades a la promoció i defensa de la llengua i la cultura catalanes a la Catalunya Nord, així com membres de la comunitat educativa de La Bressola. Entre les autoritats presents hi havia el Secretari General de la Conselleria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i el delegat de la Generalitat a la Catalunya Nord, Albert Piñeira.

el President de la Fundació Barnola-Vallribera amb Guillem Nivet (President de La Bressola) i Mònica Guerrero-Roset responsable de les aules d’inclusió que és l’activitat que reben ajuda nostra.

Una col·laboració al servei de la inclusió

La Fundació Barnola-Vallribera manté una estreta col·laboració amb La Bressola a través del suport a les seves aules inclusives, un projecte que té com a objectiu garantir que tots els alumnes puguin desenvolupar el seu procés educatiu en un entorn adaptat a les seves necessitats.

Durant la jornada, el president de la Fundació Barnola-Vallribera va compartir una trobada amb Guillem Nivet, president de La Bressola, i amb Mònica Guerrero-Roset, responsable de les aules d’inclusió, una iniciativa que rep el suport de la nostra fundació i que va ser especialment valorada durant l’acte.

La feina que desenvolupen aquestes aules representa un exemple de compromís amb una educació accessible, inclusiva i de qualitat per a tots els infants i joves.

Un dels dos centres de secundària de La Bressola, a Canet de Rosselló, on es va fer aquest acte institucional

Cinquanta anys d’història al servei de la llengua catalana

La celebració va servir també per posar en valor la trajectòria de La Bressola, una institució referent a la Catalunya Nord que des de fa cinquanta anys treballa per oferir un model educatiu en català i transmetre la llengua i la cultura catalanes a les noves generacions.

L’acte va tenir lloc al centre de secundària de Canet de Rosselló, un dels dos centres de secundària que formen part de la xarxa educativa de La Bressola, i va comptar amb la participació de l’equip directiu, acadèmic i administratiu de l’entitat, acompanyat per representants de la Generalitat de Catalunya i de les autoritats del Departament dels Pirineus Orientals.

L’equip directiu, Academic i administratiu de La Bressola acompanyats de les autoritats catalanes de la Generalitat i de les autoritats del Departament de Pirineus Orientals.

Reconeixement i compromís compartit

La jornada també va permetre reforçar els vincles entre la Fundació Barnola-Vallribera, La Bressola i l’Associació d’Amics de La Bressola. Durant l’acte es van produir diverses trobades institucionals, entre elles la del president de La Bressola, Guillem Nivet, amb Joan Manau, així com la intervenció de Geoffroy Lourdou, president dels Amics de La Bressola.

Des de la Fundació Barnola-Vallribera volem agrair la invitació a aquesta celebració tan significativa i reiterar el nostre compromís amb els projectes educatius que promouen la inclusió, la cohesió social i la preservació de la llengua catalana.

Parlament de Geoffroy Lourdou president dels amics de la Bressola.

L'entrada La Fundació Barnola-Vallribera participa en la inauguració institucional de la Bressolada 2026 ha aparegut primer a Fundació Barnola-Vallribera.

El passat dimarts 2 de juny vam celebrar a l’Auditori de la Torre de l’Espai Cultura de Sabadell l’Acte d’Atorgament de les Ajudes de la Convocatòria 2026. Una nit especial, emotiva i plena de compromís social, en la qual la Fundació Barnola-Vallribera va fer entrega de 241.000 euros a les entitats de la convocatòria d’enguany, culminant un recorregut de dues dècades al servei de la infància, la joventut i la gent gran de Sabadell i Catalunya.

Un viatge de 20 anys

El president de la Fundació, Joan Manau, va obrir l’acte amb un emotiu repàs dels vint anys de trajectòria de la institució. Va recordar els primers temps difícils, quan el patrimoni fundacional estava en una situació complicada, i com el patronat va decidir transformar set cases en ruïnes del carrer Brotau-Cerdà en un bloc de 34 habitatges, generant uns ingressos per lloguers que van permetre sanejar les finances i reinvertir en la missió social de la Fundació.

Els números parlen sols: l’any 2005, les ajudes sumaven 36.400 euros. Avui, l’any 2026, arriben als 241.000 euros. En total, al llarg d’aquests vint anys, la Fundació ha distribuït més de 2.292.261 euros en ajudes a entitats socials.

«Hem fet una bona evolució. Som una fundació autosuficient: totes les ajudes que donem surten d’un patrimoni que era privat i que ara és fundacional.» — Joan Manau, president de la Fundació Barnola-Vallribera

La música, part de la festa

L’acte va tenir un moment especial amb la participació de la saxofonista Queralt Vivó Casanovas, que va interpretar Mi bailaora per a saxòfon soprano, de David Salleras. Una peça que va omplir l’auditori d’emoció i va donar pas al moment central de la nit.

El lliurament de les ajudes

La vicepresidenta, Maria Ramoneda, va adreçar unes paraules d’agraïment a totes les entitats presents, reconeixent la seva tasca diària al servei de les persones. Tot seguit va arribar el moment més esperat: el lliurament de les ajudes. El patronat al complet va pujar a l’escenari mentre la presentadora, Raquel Garcia, anava cridant una a una les entitats beneficiàries de la convocatòria 2026.

Entre les entitats premiades hi havia projectes de tots els àmbits: acompanyament a persones amb càncer, centres ocupacionals, suport a joves en situació de vulnerabilitat, atenció a persones amb discapacitat, menjadors socials, salut mental, formació professional, recerca mèdica i molt més.

Algunes de les entitats beneficiàries:

• Grandalla – Projecte Activa Júlio (salut i ocupació)
• Colors del Món – Projecte Terikofo (joves africans en situació de vulnerabilitat)
• Collida – Atenció a persones amb càncer i familiars
• L’Escai – Projecte Mou-te (persones en situació d’aïllament social)
• Associació Artaneu – Espai creatiu per a nens amb necessitats educatives especials
• La Fàbrica – Menjador social
• Associació Ningú Sense Sostre – Projecte Illa Sant
• Salut Mental Sabadell – Servei d’Atenció Psicològica i Sensibilització Comunitària
• Fundació Institut d’Investigació Parc Taulí – Espai terapèutic d’integració sensorial
• El Rebost Solidari de Sabadell – Necessitats bàsiques alimentàries
• Cap Infant Sense Compte – Projecte educatiu i cultural
• David Fundació Privada – Premi David de formació professional
• I moltes més entitats del teixit social de Sabadell i Catalunya

Les paraules de les institucions

L’acte va comptar amb la presència i les intervencions de dues figures representatives de la vida pública catalana.

Mònica Martínez Bravo, consellera de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya, va destacar el paper de la Fundació com a catalitzador de l’acció social a Sabadell i va reivindicar la importància de les fundacions i entitats com a ecosistema de suport al teixit associatiu, especialment per a les entitats petites que necessiten créixer.

Marta Farrés, alcaldessa de Sabadell, va compartir tres reflexions: la felicitació pels vint anys de trajectòria, el reconeixement a tot el patronat per la seva gestió responsable d’un patrimoni privat cedit a la societat, i una contundent reivindicació de la dignitat del tercer sector i de les persones que treballen dia a dia per generar oportunitats per als qui més ho necessiten.

«Avui demostrem que hi ha futur. Un món millor és possible si continuem anant plegats.» — Marta Farrés, alcaldessa de Sabadell

Una nit per recordar

L’acte va cloure amb un brindis i un pica-pica que va permetre als assistents compartir, conversar i celebrar conjuntament el treball de totes les entitats presents. Perquè darrere de cada euro hi ha drets, acompanyament, confiança i responsabilitat per transformar la nostra societat.

Gràcies a totes les entitats, a tot el patronat, a les institucions presents i a totes les persones que feu possible que la Fundació Barnola-Vallribera continuï sent, any rere any, un motor de canvi social a Sabadell i a Catalunya.

Programa de l’acte

Fundació Barnola-Vallribera · Sabadell · Juny 2026

L'entrada 20 anys fent possible el canvi: Acte d’Atorgament de les Ajudes 2026 ha aparegut primer a Fundació Barnola-Vallribera.

Membres del patronat de la Fundació Barnola han visitat avui les instal·lacions de l’Escola d’Educació Especial Xaloc, a Sabadell, amb l’objectiu de conèixer de primera mà el projecte de reforma que el centre està duent a terme per ampliar la seva capacitat educativa.

L’escola Xaloc, que acompanya infants i joves d’entre 6 i 21 anys amb discapacitat intel·lectual i altres necessitats educatives especials (NEE), ha iniciat un pla de transformació per donar resposta a l’augment progressiu de la demanda d’escolarització a la ciutat i municipis veïns.

Noves aules per a una atenció personalitzada

La visita s’ha centrat en l’explicació de la primera fase del projecte: el trasllat dels despatxos de secretaria i direcció a un edifici annex compartit amb l’entitat Adells. Aquesta actuació permetrà alliberar espais a l’edifici principal per convertir-los, durant el proper curs, en noves aules docents flexibles i polivalents.

Amb aquesta ampliació, el centre persegueix diversos objectius estratègics:

• Reduir la llista d’espera d’alumnat amb necessitats especials que actualment no pot obtenir plaça al centre.
  
  
• Adequar les ràtios a un perfil d’alumnat amb major grau d’afectació, que requereix grups més reduïts per rebre una atenció sensorial, emocional i educativa de qualitat.
  
  
• Millorar el benestar i l’autonomia de tot l’alumnat, creant entorns d’aprenentatge més confortables i segurs.
  
  

Un centre de referència a Sabadell

L’Escola d’Educació Especial Xaloc és un centre concertat sense ànim de lucre fundat l’any 1970. Ofereix les etapes de Primària, Secundària i programes de formació de 16-21 anys, com els Programes de Formació i Inserció (PFI) d’auxiliar de cuina i serveis de restauració, o d’auxiliar de comerç.

Gràcies a aquesta reorganització d’espais, l’escola preveu poder sol·licitar un augment d’aules concertades i de personal docent en la propera renovació de concert prevista per al gener del 2027, consolidant així el seu compromís amb la inclusió i la qualitat de vida de l’alumnat a Sabadell.

L'entrada La Fundació Barnola-Vallribera visita l’Escola d’Educació Especial Xaloc per conèixer el seu projecte d’ampliació d’espais docents ha aparegut primer a Fundació Barnola-Vallribera.

Des de fa més d’una dècada porta el violí a les presons amb el projecte Kanon-Desenkadenant, convertint la música en un espai de trobada, escolta i reinserció.

Hi ha un moment que Canòlich Prats descriu amb una precisió que ho diu tot. Està fent classe de violí amb un grup de joves interns i, de cop, deixa de veure reixes. «Ressetegen. Només estan fent violí.» En aquell instant, l’instrument no és una eina musical: és una porta cap a un lloc diferent, un espai on l’etiqueta de «pres» desapareix i queda, simplement, una persona aprenent alguna cosa nova.

Als 61 anys, Canòlich Prats és violinista i una de les fundadores de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Fa més d’una dècada que porta el seu instrument més enllà dels auditoris i s’endinsa en un dels espais més complexos del sistema: les presons. A través del projecte Kanon-Desenkadenant, acompanya processos de reinserció on la música es converteix en una eina de trobada, d’escolta i, sobretot, d’humanitat.

Un violí de família que ho ha donat tot

La relació de la Canòlich amb el violí és anterior a qualsevol decisió conscient. El seu pare era violinista amateur i guardava els instruments en un armari, «com si fossin pernils», i els treia els diumenges per arreglar-los. La seva mare havia estudiat piano. A casa sempre hi havia música. El violí que avui utilitza és el de la família.

Quan tenia cinc anys, la van pressionar perquè comencés amb el piano, com el seu germà gran. La resposta va ser clara i contundent: «Faré piano perquè sou molt pesats, però quan acabi vull fer violí.» Al final, la van deixar començar directament amb el que volia. I des d’aleshores no l’ha deixat mai.

«Jo crec que ja no em plantejo una vida sense violí», diu. Una vida que, com tots els amors duradors, no ha estat sense cost físic: marques al coll, problemes cervicals, desgast a les articulacions de les mans per la tensió constant dels dits. «És com les ballarines amb les sabatilles de punta: acabes desenvolupant lesions.» Però quan li pregunten si el violí és un amant exigent, respon sense dubtar: «És molt possessiu… però molt agraït. Tenim molta complicitat i molta confidencialitat. Si parlés… espero que no.»

Trenta-nou anys a l’Orquestra Simfònica del Vallès

La Canòlich va arribar a l’Orquestra Simfònica del Vallès gairebé per accident. Es deia que es formava una nova orquestra, va anar corrents a apuntar-se sense saber ben bé ni el que havia de presentar, i va fer les proves al bar del Teatre Principal de Sabadell. «Amb barra de licors i tauletes on deixàvem les fundes dels instruments… et posaves nerviosa, però no tant com si fos en segons quin lloc.» Tenia 20 anys. Va guanyar la plaça i hi ha estat des d’aleshores: assistent de solista de primers violins.

Trenta-nou anys convivint amb les mateixes persones en un projecte col·lectiu li han ensenyat alguna cosa que, diu, podria ser una metàfora de com hauria de funcionar qualsevol societat. «És més important pensar que ets prescindible que no pas imprescindible. Així l’ego ja marxa.» Dins d’una orquestra, si el del costat falla, tu també pots fallar amb ell. La jerarquia existeix, però la interdependència és total.

La primera vegada que va entrar en una presó

Sempre havia tingut ganes d’utilitzar el violí per ajudar els altres. Però no sabia com. Va ser a través de l’orquestra que va fer les primeres incursions a centres penitenciaris, i el 2012, amb el projecte Converses Sonores adreçat a joves interns, va veure-ho amb claredat: «Hi havia molt a fer, davant la curiositat que tenien pel violí.»

La primera presó on va entrar va ser Wad-Ras, el centre de dones de Barcelona. «La sensació que em va arribar va ser aquesta: vaig veure les internes molt maquillades, com si volguessin tapar una tristesa profunda. Aquelles expressions… em van fer una esgarrifança.»

Des d’aquell moment, no ha parat. El primer pas va ser explicar-ho al gerent de l’orquestra, l’Albert de Sant Pablo, sense tenir ni projecte ni pla. «Li vaig dir que havia pensat fer classes de violí.» La resposta va ser immediata: «Anem a trucar a portes.» La primera porta que van trucar va ser la botiga Audènis. En van sortir amb cinc violins. Cinc violins que, des del 2012, viuen a la presó de joves. «Estic agraïdíssima al Josep i la Maria d’Audènis. Va ser un regal brutal i té molt a veure amb l’èxit del projecte.»

Kanon-Desenkadenant: tres branques, un fil conductor

El projecte que ha construït al llarg d’aquests anys té tres línies d’actuació ben diferenciades.

La primera és la de les classes de violí, que s’imparteixen a la presó de joves i a Quatre Camins. Dins d’aquesta mateixa branca, ha creat el Cor Quatre Veus a Quatre Camins: un cor inclusiu on poden participar interns, funcionaris i treballadors del centre. «Potser són sis, vuit… l’altre dia eren quatre… però és un cor absolutament preciós.»

La segona branca consisteix a organitzar sortides d’interns a la seu de l’Orquestra Simfònica del Vallès per viure assajos en directe, i concerts de cambra dins dels centres. El 2026 s’ampliarà amb visites a centres educatius de justícia juvenil.

La tercera, i potser la més significativa en clau de reinserció, és el seguiment posterior a la llibertat: els alumnes que han après violí dins dels centres poden continuar les classes un cop surten, a la seu de l’orquestra. «El projecte no s’atura quan surto per la porta.»

Quan no hi ha instruments, hi ha cartolina

Cada centre té les seves normes. En alguns, els interns no poden tenir l’instrument a la cel·la. Quan això passa, la Canòlich treu una cartolina, hi dibuixa el mànec i les cordes, i la classe continua. «Quan toquen tots junts, encara que es vagin partint els instruments, es crea una complicitat impressionant.»

Hi ha interns que s’han comprat el violí. D’altres han demanat a la família que els el regalin. I hi ha joves que li han dit: «La meva mare ha flipat», perquè té el fill a la presó i quan el veu li explica que fa classes de violí i li encanta.

Un dels moments més reveladors del projecte va arribar amb un grup de joves de cultura àrab, difícils d’arribar emocionalment. «Pots preguntar-los com estan, però tanquen la porta sentimental.» La Canòlich es reinventava a cada classe: els tocava Star Wars i no sabien què era. Fins que un dia, sense saber ja què provar, va tocar El gegant del pi. I els va dir: «Això és una cançó de quan jo era petita. Ara vull que vosaltres recordeu cançons de quan éreu petits i me les ensenyeu a mi.» Van començar a cantar amb vergonya. Un recordava una cançó, l’altre una altra. I les expressions van canviar completament. «En lloc de tenir cinc interns amb aquella mirada dura, tenia davant meu cinc joves amb la mirada completament diferent.»

L’àrea de mares i els «bebitos»

Hi ha un espai dins de la presó que la Canòlich visita amb un violí petit que va comprar al Wallapop. Es diu Pepito, és un model 1/8, i és per als nens que viuen amb les seves mares al centre penitenciari fins als tres anys.

«Tan aviat cantem Mi carro me lo robaron estando en la guardería com toquem El sol solet.» És una estona bonica, diu. Però quan hi pensa de veritat, reconeix que és també una estona molt difícil. «Quan el nen fa tres anys ja no pot estar allà. Si no hi ha familiars, se’n va a un centre d’acollida.» Una realitat dura que conviu, en el mateix espai, amb la tendresa d’una cançó de bressol.

La música no és un luxe

Una de les idees que la Canòlich defensa amb més convicció és la d’acabar amb el mite que la música clàssica és cosa d’uns pocs. «La música ha passat de ser un espectacle popular a convertir-se en una cosa absolutament estirada: que no es podia aplaudir, que era ‘culta’.» Però la música, diu, és música. «La portem al cos: el cor sona, és un metrònom incorporat.»

El que el seu projecte demostra és que la música arriba allà on altres coses no arriben. «Un dels èxits del projecte és que persones que han rebutjat l’escola o el sistema s’enganxin d’aquesta manera a la música, i a un instrument com el violí.» La música canvia la percepció del temps, transporta a un altre lloc, genera un silenci interior que dins d’una presó té un valor incalculable. «És una neteja de cap i cor bastant bona.»

El cadenat i la radial

Hi ha una anècdota que la Canòlich explica amb un somriure que ho diu tot sobre la relació de confiança que ha construït amb els interns. Tenia un problema a l’hort: un cadenat que no s’obria. I va pensar: quin millor lloc per demanar consell? Va preguntar als alumnes com rebentar-lo. Tots van parlar alhora fins que un va fer callar tothom: «Calleu.» I li va explicar, amb tota la serietat del món, que la millor opció era una radial o, en el seu defecte, una barra per rebentar la maquinària per dins. I va acabar amb una instrucció precisa: «Sobretot, Canòlich, que has de trigar menys de deu segons.»

«Evidentment, jo no tinc pressa», diu ella. «Però dedueixo que ell devia trigar més de deu segons obrint algun cadenat, perquè si no no estaria allà tocant el violí.»

Creure en la reinserció, un gra de sorra a la vegada

Quan li pregunten si creu en la reinserció, la resposta és immediata: sí. Perquè en coneix molts que avui són a fora i han refet la seva vida. Però és conscient que la seva tasca no arriba a centenars de persones alhora. «És una tasca d’anar fent, d’un en un. Jo soc absolutament defensora del gra de sorra. Una platja la fan molts grans de sorra.»

Fer aquest projecte durant més d’una dècada l’ha canviat. «Jo desconeixia completament aquest col·lectiu, com passa a la majoria de la gent: sovint es mira la presó amb superficialitat i judici, com si fossin allà ‘per alguna cosa’ i ja està.» Ha après a no girar el cap. A entendre que tothom porta la seva motxilla i que darrere de cada intern hi ha una història personal complexa que no es veu des de fora. Tot això ho ha plasmat al seu llibre El violí de la llibertat, publicat per L’Albí editorial, on les cartes i les veus dels propis interns expliquen el que cap informe oficial podria.

I quan li pregunten si es veu fent això d’aquí a cinc anys, la resposta arriba sense pensar: «Sí. Més aviat és que no em veig no fent-ho. Tinc un problema!»

Un problema preciós, d’aquells que val la pena tenir.

L'entrada Portar la música a les presons: “Quan fem música, les reixes desapareixen” ha aparegut primer a Fundació Barnola-Vallribera.

El sabadellenc ja ha reutilitzat més de 300 ordinadors per ajudar famílies amb pocs recursos

Hi ha una habitació al Club Marina Pou de Sabadell plena de torres obertes, cables i pantalles reciclades. Allà, José Membrives passa hores revisant ordinadors que d’altres ja han donat per perduts. Els neteja, els obre, els canvia peces i els torna a posar en marxa amb una paciència que recorda més la d’un artesà que la d’un enginyer. No ho fa per feina ni per encàrrec. Ho fa perquè sap que, a l’altra banda, hi ha infants que fan els deures amb el mòbil i famílies que no poden permetre’s un ordinador a casa.

«Normalment no en faig propaganda», admet. Però la seva feina silenciosa porta set anys transformant maquinari abandonat en oportunitats reals per a famílies del barri dels Merinals i, amb el temps, molt més lluny.

D’una pregunta senzilla a una xarxa de suport

Tot va començar amb una conversa. Quan Membrives va preguntar a Teo Robles, president del Club Marina Pou, si als nens del club «no els aniria bé algun ordinador», no imaginava que aquell moment donaria lloc a una iniciativa que, set anys després, hauria posat centenars d’ordinadors a mans de famílies vulnerables.

Membrives té 64 anys i s’acaba de jubilar. És enginyer tècnic electrònic i ha viscut tota l’evolució de la tecnologia des de dins: quan va començar a treballar, no hi havia ordinadors; l’electrònica era amb vàlvules i transistors. Ara posa dècades de coneixement al servei d’un projecte que no genera beneficis econòmics, però sí quelcom que, per a ell, val molt més.

La iniciativa ja funcionava vinculada a l’associació de veïns del barri, però va prendre forma estable al Club Marina Pou a partir del 2019. Quan van haver de marxar de l’associació, Teo Robles va ser clar: «Busquem un lloc al club.» Des d’aleshores, al costat de les samarretes i el material esportiu, conviuen torres, portàtils i pantalles en procés de recuperació.

L’economia del reutilitzable

Els equips arriben per donació d’empreses i particulars, moltes vegades a través del boca-orella. Altres s’adquireixen a plataformes de compravenda per reaprofitar-los. Una de les fonts habituals és ACS Recycling, empresa que cedeix material susceptible de tenir una segona vida.

La lògica del projecte és senzilla però exigent: «De cada tres ordinadors vells, normalment en puc recuperar dos», explica Membrives. L’altre serveix per aprofitar-ne les peces. El que més li fa pena és trobar equips perfectament funcionals llençats simplement perquè algú ha decidit que ja eren vells.

Un dels col·laboradors habituals és José Manuel, coordinador de l’àrea informàtica de la cooperativa GEDI SCCL, que treballa amb donacions d’equipament informàtic. Es van conèixer fa un parell d’anys arran d’un anunci per un iMac antic que va acabar cedint al projecte. Des d’aleshores, la col·laboració és constant: els equips arriben primer a la cooperativa i, quan encara són funcionals, es deriven a iniciatives com la del Marina Pou. «Fa molts anys que treballem amb economia circular, perquè equips totalment funcionals no acabin a deixalleries només perquè són una mica obsolets», explica. L’objectiu és clar: evitar que la pobresa econòmica es tradueixi també en pobresa digital.

Membrives procura, a més, instal·lar sistemes operatius i programes que no quedin obsolets ràpidament. «No es tracta només d’arreglar-los, sinó que continuïn sent útils.»

Dels Merinals a Ucraïna

Durant la pandèmia, la iniciativa va revelar tota la seva necessitat. Amb les escoles tancades i les classes en línia, tenir o no tenir ordinador marcava una diferència enorme. «Vam arribar a donar 50 ordinadors perquè els nens poguessin fer els treballs des de casa», recorda Membrives. L’escola del barri en va rebre prop de cent.

Però amb el temps el projecte va anar més lluny dels Merinals. Quan les inundacions de la DANA van colpejar València, els ordinadors van viatjar cap allà. Quan la guerra va esclatar a Ucraïna, a través de contactes solidaris, alguns equips van arribar fins a un centre del país. En total, Membrives calcula que «fàcilment han sortit uns 350 ordinadors.»

Teo Robles, president del club, defensa que aquesta tasca forma part del paper social de qualsevol entitat esportiva de proximitat. «Un club no és només competir o guanyar partits. És ensenyar a conviure, a integrar-se i a tenir valors.» I posa les xifres en perspectiva: «La utilitat que té un ordinador és molt més gran que el que costa reparar-lo.» Amb la seva metàfora futbolística ho resumeix millor que ningú: «Això és un golàs que no es veu al marcador.»

Les cares de l’altra banda

Darrere de cada ordinador recuperat hi ha una història concreta. En Fran explica que aquell serà el seu primer ordinador. A l’escola fan informàtica i el que té més ganes de fer quan arribi a casa és simplement engegar-lo. «A l’escola ens demanen feines que s’han de fer amb ordinador.» La seva mare, la Laura, explica que en Fran sabia des del matí que aquell dia li donarien l’equip i estava il·lusionat. «Quan li he dit que li farien fotos i una entrevista, ha dit que semblaria un futbolista de veritat.»

A casa de l’Hugo, fins ara feien els deures amb el mòbil. La seva mare, la Pilar, no tenia ordinador i això li generava neguit constant. «Avui dia t’obliguen a tenir ordinador i internet, sense saber si t’ho pots costejar.» Valora, a més, que la iniciativa doni una segona vida a material que, d’altra manera, acabaria llençat.

Aquestes dues famílies no són una excepció. Són el perfil habitual d’un barri on la bretxa digital té rostre i nom, i on un ordinador recuperat no és un luxe, sinó una eina imprescindible per seguir el ritme de l’escola.

Més enllà del barri

Després de jubilar-se, Membrives va respondre a una crida de voluntariat de l’Ajuntament de Sabadell per fer classes d’informàtica a l’Associació de Veïns de la Concòrdia. S’hi va apuntar i, al cap de pocs dies, ja estava implicat. Hi fa de professor, però de seguida va trobar-hi una altra manera de contribuir: l’entitat havia arraconat sis ordinadors vells que funcionaven lents i donaven problemes. Se’ls va endur, i ja n’ha recuperat la majoria.

A la Concòrdia també destaca la col·laboració amb la Fundació Pere Tarrés, que utilitza les instal·lacions per desenvolupar activitats educatives i de lleure amb infants i famílies en situació vulnerable.

Per a Membrives, la lògica de tot plegat és senzilla: «La solidaritat és infinita. No és només donar diners. Tots podem aportar alguna cosa, encara que sigui petita.»

El repte de la continuïtat

Membrives és conscient que un projecte que depèn d’una sola persona és fràgil. «Això no pot dependre només d’una persona», admet. Per això, si la salut i la vista li ho permeten —està pendent d’una operació de cataractes—, li agradaria trobar un espai on oferir formació bàsica i cursos d’informàtica, perquè infants i joves aprenguin a fer servir els ordinadors amb autonomia i perquè el coneixement es pugui transmetre.

Mentrestant, Teo Robles explica, mig rient, que Membrives no sap dir que no quan algú li demana ajuda. I ell ho confirma sense cap complexe: «Hi ha gent que després de sopar mira la televisió. Jo pujo a casa i em poso amb els portàtils.»

Una tasca constant i silenciosa que demostra que, de vegades, reparar un ordinador també és una manera de fer barri.

L'entrada Tornar a la vida ordinadors per lluitar contra la pobresa digital ha aparegut primer a Fundació Barnola-Vallribera.

La Laia Pineda va entrar a un laboratori i va descobrir que la gent necessitava acompanyament. Va sortir-ne amb una certesa: volia ser allà on el dolor necessités una altra mirada. L’any 2008 es va posar el nas vermell per primera vegada com a pallassa d’hospital i, des de llavors, no se l’ha tret. Avui és l’Amina Biodramina —la Bio, com els iogurts— i recorre cada matí els passadissos del Parc Taulí de Sabadell com a part de l’equip de Pallapupas.

No és una visita. No és una distracció. És una professional sanitària amb formació específica en tècniques clíniques i educació emocional que, cada dia, fa allò que la medicina sola no pot fer: cuidar el que se sent.

El nas vermell no és una disfressa

Hi ha una pregunta que la Laia rep sovint quan explica a què es dedica: «Però… cobres per fer això?». La sorpresa amaga un malentès profund sobre la naturalesa de la seva feina. Pallapupas no són voluntaris que passen una estona fent riure. Són professionals integrats en l’estructura assistencial de l’hospital, coordinats amb infermeria i metges, amb protocols d’actuació clars i formació permanent.

«Quan et poses el nas vermell actives una filosofia de vida», explica la Laia. «És una manera diferent de veure el món, d’entrar en un univers de joc. Despertes una part de tu que activa l’imaginari, la creativitat i l’emoció.» I aquesta activació, quan es produeix en un nen que té por d’una analítica o en una família que no sap com afrontar un ingrés llarg, ho canvia tot.

El personatge de la Bio no és arbitrari. Cada pallassa d’hospital construeix el seu imaginari propi. El de la Laia és el de portalliteres, encarregada de transport de pacients. D’aquí ve el nom: Biodramina, que ens acompanya en molts viatges. Porta un vestit fúcsia amb coets, perquè el seu somni era ser pilot de naus espacials. «Però em vaig quedar a l’hospital i ja m’està bé», diu somrient.

Un matí als passadissos del Taulí

La jornada dels Pallapupas comença molt abans d’obrir cap porta. A les vuit del matí, el primer que fan és saludar-se entre ells. Una abraçada. Un «com estàs?» sincer. «Quan ho expliquem al personal sanitari, sovint diuen: ‘Uau, ningú comença així'», recorda la Laia. Però és un ritual imprescindible: «Ens enfrontarem a situacions molt complicades i ens exposarem emocionalment. És una manera de cuidar-nos i de dir: avui estem junts en això.»

Abans d’entrar a cap habitació, reben informació de l’equip d’infermeria. Saben si un nen té por perquè l’han de punxar, si una família porta dies desbordada, si hi ha una cura dolorosa prevista. No hi entren mai a cegues. «Has de captar-ho tot: el que dius, el que fas, el que no dius, el que no fas. Tot parla.»

El circuit comença a consultes externes i hospital de dia, on atenen la canalla que ve a fer analítiques, proves o tractaments. Després pugen a la planta d’hospitalització. I el matí acaba a la Unitat de Cures Intensives Pediàtriques, la UCIP: l’espai amb més patiment, amb criatures en estat crític i famílies atrapades en la incertesa. «És una part molt delicada, amb molta por i molt dolor, i on la cura emocional és especialment necessària.»

La porta que s’obre sense saber què hi ha

Hi ha un moment que la Laia descriu amb una precisió que revela divuit anys d’experiència: l’instant just abans d’obrir una porta d’habitació. «Obres una porta i no saps què hi ha a dins. Alguns els coneixem perquè porten dies ingressats; d’altres, no. A vegades veus algú enfadat i no saps per què.» Aleshores entren en parella —sempre treballen en duo— i busquen com transformar aquella energia.

No sempre els volen. Hi ha famílies que demanen expressament que no entrin. Ho respecten. Però sovint busquen una escletxa: deixen la porta una mica oberta i canten des de fora, fan veure que s’han equivocat d’habitació, passen pel passadís com si no anessin cap allà. «No entrem mai de manera invasiva. El nostre objectiu no és fer riure sí o sí, sinó veure si l’energia pot canviar.»

«Moltes vegades el ‘no’ ve de la por», explica. «Por a sentir-se vulnerable. Por que algú et connecti amb el que realment sents.» I quan passa, quan el rebuig es converteix en joc i alguna cosa s’allibera, sovint és justament el que la persona necessitava.

Acompanyar fins al final

Hi ha una dimensió de la feina dels Pallapupas que sorprèn qui no la coneix: l’acompanyament en el final de la vida. «Acompanyem absolutament tot, fins al final», diu la Laia amb una calma que no és fredor sinó acceptació. «I és precisament aquí on la cura emocional és més necessària. A vegades no cal dir res, ni fer res. Només ser-hi.»

Han après a fer, però també a no fer. A parlar, però també a callar. «De vegades hem entrat a habitacions i no hem dit ni hem fet res: simplement hem acompanyat.» Aquesta presència silenciosa, que no demana res ni imposa res, és una de les formes més pures de cura emocional que existeixen.

La maternitat va ser el punt d’inflexió per a la Laia. «Quan vaig tenir el meu primer fill i venia a l’hospital, certes situacions em van remoure moltíssim. Perquè ja no empatitzes només com a humana, sinó com a mare.» Aquell moment va consolidar una vocació que ja no tenia cap dubte: «Si abans ja creia que era necessària, ara ho sé de veritat.»

El cos es cura. Però les emocions, també

«Quan vens a l’hospital, vens a curar-te una cosa física. Però què hi ha de la cura emocional?» La pregunta de la Laia assenyala un buit que durant molt de temps la medicina va ignorar i que avui, progressivament, es reconeix com a fonamental.

L’humor, en un context clínic, no és entreteniment. Té efectes mesurables sobre el cos: redueix el cortisol, modula la percepció del dolor, millora la col·laboració del pacient durant les proves i els procediments. «Està demostrat científicament. No ens ho inventem nosaltres.»

Quan hi ha Pallapupas durant una analítica, el nen plora menys, s’agita menys i la família pateix menys. Quan la visita és regular durant un ingrés llarg, el nen construeix un record diferent de l’hospital: no com un lloc on tot va malament, sinó com un lloc on alguna cosa inesperada i bona va passar. «Si ha de tornar a entrar en un quiròfan, no ho viurà com ‘aquella vegada que malament ho vaig passar’, sinó com ‘uau, aquella vegada m’ho vaig passar tan bé’.»

Però la cura emocional no és només per als infants. «De vegades has de treballar més pels acompanyants que pel pacient mateix», reconeix la Laia. Els pares que han passat nits sense dormir, les mares que aguanten fortes davant dels fills però que per dins estan desbordades, les famílies que no entenen ben bé el que li passa al seu fill: tots ells necessiten alguna cosa que no surt als informes mèdics.

Veus que ho expliquen millor que cap estudi

El Lluís porta ingressat des de la vigília de Reis per una úlcera. Sap bé que a l’hospital el temps s’estira. «Aquí dins els dies són molt llargs, però quan venen ells tot canvia: entra alegria.» La seva mare, la Paqui, resumeix el que sent amb una sola frase: «En un lloc tan trist, els veus venir i se t’obre el dia. Són un raig de llum.»

El Marvin té 12 anys i s’acaba d’operar d’apendicitis. Abans que entressin els Pallapupas, la por l’havia bloquejat completament: «Estava trist perquè pensava que no podria caminar.» La visita ho va canviar. «M’han animat els peus… i ara estic feliç.» La seva mare, la Maite, ho viu des de fora amb els ulls brillants: «Pensava que no tornaria a caminar mai més. Això l’ha ajudat a estabilitzar-se i a recuperar emocions normals.»

Aquestes paraules posen rostre i veu a allò que és difícil de mesurar però impossible de negar: que quan els Pallapupas entren a una habitació, alguna cosa canvia.

Un projecte pioner: fins al quiròfan

Al Parc Taulí, la presència de Pallapupas porta dues dècades sent una eina assistencial reconeguda. Però ara el Taulí vol anar un pas més enllà amb una iniciativa pionera que compta amb el suport de la Fundació Barnola-Vallribera: portar els Pallapupas fins al moment d’entrada a quiròfan, dins el circuit de cirurgia ambulatòria pediàtrica.

«Volem que el moment més crític —quan el nen entra a quiròfan i s’adorm— sigui també un moment cuidat emocionalment», explica Encarna Gómez Gamboa, cap d’àrea d’Infermeria de Pediatria i doctora en Infermeria. El projecte, que va entrar en funcionament el 17 d’abril, incorpora un estudi científic rigorós per mesurar l’impacte real de la intervenció en tres àmbits: el dolor, l’ansietat i la satisfacció de nens i famílies.

L’eina de mesura serà, entre d’altres, la FPS-R (Faces Pain Scale – Revised), una escala visual de cares que permet a l’infant identificar com se sent. La clau d’aquest instrument és que és autoavaluable: és el mateix nen qui identifica i comunica el seu estat. Això té un valor doble: aporta dades objectives per a l’estudi i empodera l’infant, que passa a tenir un rol actiu en el seu propi procés de cura.

«No volem incorporar-ho només perquè ens sembla bonic: volem demostrar-ho amb dades i sumar evidència científica», subratlla Gómez Gamboa. L’objectiu és clar: que aquesta pràctica pugui replicar-se, consolidar-se i, amb el temps, ser reconeguda com un estàndard d’atenció pediàtrica.

L’impacte d’aquest acompanyament no s’atura quan el nen entra al quiròfan. «Quan un nen entra a quiròfan, les famílies viuen el moment de màxima vulnerabilitat: veuen com s’adorm i perden el control de la situació», explica. «Si aquest procés és més amable i menys tens, també marxen més tranquils.» I aquesta calma es propaga: en com afronten el postoperatori, en com segueixen les indicacions mèdiques, en el record que queda de tota l’experiència.

El que ensenya l’hospital a qui hi treballa cada dia

Divuit anys acompanyant nens i famílies en moments de dolor deixen petjada. «La vida dona moltes voltes i et porta coses que no esperes: malalties, accidents. He après a valorar molt més el que visc i el que tinc», diu la Laia. L’hospital, paradoxalment, és un dels millors llocs per aprendre a estimar la quotidianitat.

Però la feina és emocionalment exigent. «L’hospital és un lloc que xucla energia. Quan ens posem el nas vermell, ho deixem tot: tota la carn a la brasa.» Per això, la cura entre els propis Pallapupas és fonamental. L’abraçada del matí no és un gest simpàtic: és una necessitat. «Sabem que ens exposarem a situacions molt dures i necessitem saber que no hi entrem sols.»

I malgrat el cansament, la resposta de la Laia quan li pregunten si es veu fent aquesta feina d’aquí a cinc o deu anys no admet cap dubte: «I tant!» El que la hi fa quedar és senzill i contundent alhora: «Ser útil. Veure que som útils i necessaris.»

Per acabar: una carícia diferent

Si el Telèfon de l’Esperança fa carícies per telèfon, els Pallapupas les fan en persona. Amb un nas vermell, una cançó inesperada i la capacitat de transformar el moment més difícil en alguna cosa que, anys després, es recorda diferent.

«Transformar dolor, patiment, vulnerabilitat… és màgia», diu la Laia. «No perquè desaparegui el que passa, sinó perquè ho vius d’una altra manera. I això, en un hospital, ho canvia tot.»

Al Taulí, quan entren els Pallapupas, alguna cosa canvia. I això, per a molts nens i moltes famílies, ja marca tota la diferència.

L'entrada Pallapupas al Taulí o com transformar el dolor: “riure et fa més fort” ha aparegut primer a Fundació Barnola-Vallribera.

El servei de referència contra la solitud no desitjada atén més de 33.000 trucades l’any i dona suport emocional les 24 hores, els 365 dies

Darrere d’una trucada al Telèfon de l’Esperança no sempre hi ha una crisi. De vegades hi ha simplement una persona que no troba ningú a qui explicar-li com se sent. Una mare que aguarda en silenci per no preocupar els fills. Una persona gran que viu sola i que necessita una veu familiar. Algú que arriba a casa cansat i sense forces per dir res.

Des de fa més de cinquanta anys, la Fundació Ajuda i Esperança ofereix un servei d’escolta emocional gratuïta, anònima i disponible les 24 hores del dia, tots els dies de l’any. I la demanda no para de créixer.

Una presència que no jutja

La Nini té 66 anys i fa gairebé dos anys que és voluntària. Cada torn de cinc hores comença una hora abans, amb silenci i concentració. «Necessites buidar-te de tu mateixa per arribar-hi lliure», explica. Al telèfon pot trobar-se qualsevol cosa: angoixa, agressivitat, plor, silenci. «No és contra tu. És el dolor.»

La feina dels voluntaris no és resoldre ni aconsellar. És acompanyar. Escoltar activament, captar el que es diu i el que no es diu, i retornar a la persona les seves pròpies paraules ordenades perquè pugui veure la situació amb una mica més de claredat. «Quan algú s’escolta a si mateix, comença a entendre què li passa.» I quan pengen, gairebé sempre el to de veu és diferent. Alguna cosa s’ha destensat.

Qui truca i per què

Les dades del 2024 dibuixen un perfil clar: la persona que truca amb més freqüència té entre 36 i 65 anys, viu sola i no treballa per jubilació o discapacitat. Però la realitat és molt més diversa. Hi ha persones amb feina, família i amics que se senten profundament soles. Hi ha pares que pateixen maltractament per part dels fills i no s’atreveixen a denunciar-los. Hi ha gent que porta anys carregant amb un malestar que no ha pogut explicar a ningú.

L’anonimat ho fa possible. «Si haguessin de donar el nom, moltes d’aquestes trucades no existirien.»

La soledat no desitjada i la salut mental —ansietat, depressió, trastorn bipolar, addiccions— motiven més de la meitat de les trucades. Moltes duren entre 15 minuts i una hora. Algunes, molt més.

Quan el dolor és extrem: prevenció del suïcidi

Una part del servei està dedicada específicament a les situacions de risc. Aquí el protocol és diferent i la tensió, també. «Quan una persona ho diu és perquè està patint un dolor terrible», explica la Nini, desmuntant el mite que qui verbalitza el suïcidi no arriba a actuar.

En aquests moments, la persona viu en un túnel estret, sense poder veure res més. La feina és eixamplar-lo. Guanyar temps. Sostenir. «Tu no penges mai.» El Telèfon de Prevenció del Suïcidi porta cinc anys en funcionament i ha intervingut en 300 situacions de risc imminent. En 271 casos, la intervenció va ser determinant.

Els joves escriuen

El telèfon és una barrera per a molts joves. Per això la Fundació va obrir canals de xat per WhatsApp: el Xat de Suport i l’Obro Feel, que l’últim any han atès prop de 11.000 converses. Escriure permet pensar, esborrar, tornar a començar, i no exposar la veu ni el plor.

Una dada trenca un tòpic important: el 72% dels joves que demanen ajuda viuen amb els seus pares. Es pot estar envoltat de gent i sentir-se completament sol.

Les xifres del 2024

El 2024, la Fundació Ajuda i Esperança va atendre més de 48.000 trucades i converses, un 20% més que l’any anterior. El Telèfon de l’Esperança va rebre 33.000 trucades, unes 92 al dia, amb un increment del 22% respecte a l’any anterior.

Darrere de cada número hi ha una persona que ha decidit marcar-lo. Que ha buscat algú a l’altra banda. I que, en molts casos, quan ha penjat, ja no parlava igual.

Si tu o algú que coneixes necessita suport emocional, el Telèfon de l’Esperança atén les 24 hores: 93 414 48 48. El servei és gratuït, anònim i confidencial.

L'entrada Telèfon de l’Esperança: 55 anys escoltant la solitud i dolor ha aparegut primer a Fundació Barnola-Vallribera.

L’esdeveniment es consolida com un punt de trobada obert i participatiu on es posa en valor la tasca de les entitats socials que treballen dia a dia per millorar la vida de moltes persones, sovint des de l’ombra però amb un impacte profund en la comunitat.

Durant tot el matí, els visitants podran passejar entre els diferents estands informatius, descobrir projectes socials de primera mà i conversar amb les persones que els fan possibles. A més, la jornada comptarà amb activitats participatives i actuacions en directe que ajudaran a crear un ambient proper, dinàmic i comunitari.

📍 Lloc: Jardinets de la Fundació 1859 Caixa Sabadell
📅 Data: Dissabte 25 d’abril
🕙 Horari: De 10 a 14 h
📍 Sabadell Sabadell
🏛️ Espai acollidor als Jardinets de la Fundació 1859 Caixa Sabadell

La Mostra és molt més que una fira: és una oportunitat per entendre el valor del treball comunitari, fer xarxa i descobrir com, des de la proximitat, es construeix una societat més cohesionada i solidària.

Des de la Fundació Barnola, us animem a participar-hi i a deixar-vos inspirar per totes les iniciatives que hi estaran presents.

L'entrada La Mostra d’Entitats amb Vàlua torna a Sabadell: un matí per descobrir el teixit social del territori ha aparegut primer a Fundació Barnola-Vallribera.

Les obres de la nova Llar Residència-Centre Ocupacional per a persones amb discapacitat intel·lectual en procés d’envelliment ja estan en marxa. L’equipament, ubicat al barri de Can Gambús de Sabadell, serà el primer del Vallès Occidental pensat i construït exclusivament per oferir una atenció integral a aquests ciutadans i ciutadanes. El projecte, fruit de la col·laboració públic-privada, el portarà a terme la Fundació Barnola-Vallribera en un terreny cedit per l’Ajuntament de Sabadell. La part de gestió dels serveis del centre anirà a càrrec de CIPO. L’equipament, així mateix, serà possible amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona i també comptarà amb la col·laboració de la Fundació Fluidra. El cost total de construcció del nou centre serà de 4,5 milions d’euros.

La Llar Residència-Centre Ocupacional donarà resposta a la gran demanda de places existent en aquest àmbit i neix com una aposta decidida per una atenció social integradora i de qualitat. Al Vallès Occidental hi ha actualment més de 466 persones en llista d’espera per accedir a una plaça residencial per a persones amb discapacitat, sent la comarca amb més demanda de tota Catalunya. El nou equipament contribuirà a reduir aquest col·lapse i oferirà un espai adaptat, amb un model d’atenció continuada i especialitzada a la ciutat, i amb una mirada comunitària d’apertura al barri.

Al mateix temps, el nou centre respon a una necessitat social urgent com és l’envelliment prematur de moltes persones amb discapacitat intel·lectual, sovint amb necessitats específiques d’atenció i acompanyament. Una realitat que fins ara no s’havia contemplat de manera adequada. En aquest sentit, no existeixen llars o residències específiques per a persones amb discapacitat intel·lectual lleu o moderada que es facin grans i els centres ocupacionals tenen un límit d’edat de 65 anys, sense tenir en compte l’increment de l’esperança de vida de la població amb discapacitat. El nou equipament vol contribuir a revertir aquesta situació. 

Com serà la nova Llar Residència-Centre Ocupacional

Amb una superfície prevista de 2.800 m², la nova Llar Residència-Centre Ocupacional tindrà capacitat per a 48 persones en l’espai residencial, organitzat en tres construccions independents amb dues unitats de convivència per a vuit persones cadascuna. També comptarà amb espais ocupacionals. Tots dos serveis, llar residència i centre ocupacional, estaran ubicats en una mateixa parcel·la però amb espais diferenciats i adaptats a les necessitats específiques de cadascun d’ells. Així mateix inclourà serveis auxiliars com cuina i bugaderia, i espais comuns polivalents. A més, la intenció és crear espais per a serveis de salut, com fisioteràpia, podologia o psicologia, entre altres. 

Amb el nou equipament es vol oferir un model de suports adaptat a la persona que eviti canvis innecessaris de recurs, garanteixi estabilitat i ofereixi un entorn proper, digne i continuat als seus usuaris i usuàries. 

Enllaços d’interès:

Sabadell empieza a construir el primer centro para mayores con discapacidad intelectual en el Vallès – El periódico – llegir tota la notícia

L'entrada Comencen a Can Gambús les obres del nou centre d’atenció integral i comunitari per a persones amb discapacitat intel·lectual en procés d’envelliment  ha aparegut primer a Fundació Barnola-Vallribera.